Sols Marforio digué grasies
rellinchat com un rosi,
y va ser perque Isabel
li donà cuatre bescuits.
—Marforio, no m'abandones,
al mateix temps li va dir,
no m'abandones, Marforio,
y sen bocá un got de vi.
—¿Yo abandonarte? no ú penses;
ans m'has de vore morir.
¿No saps tú, que sinse tú
ya haguera dit ¡viva Prim!
Si homens com Huiso el Brabo
sols pensaren en fuchir,
ficanse sinse cumplidos
en un tren del ferro-carril.
Yo, que me diuen Marforio
y soc, d'esprá y de matí
el terror d'eixos perduts
que huí se burlen de mí;
pero qu,ans á bofetaes
els he tratat en Madrid,
donant una proba mes
de lo bestia que naixqui,
ni puc deixarte, ni vullc,
esquivar el compromis.
—Marforio, eixes paraules
me tranquilisen el pit,
per lo tant, en los teus brasos
á discresió me rendisc.
Y diuen que desde entonses
viuen els dos molt units,
fent manifests y proclames,
eixersisis de fusil,
bones paelles d'arros,
prinsipis y sofrechits,
pasant els dos una vida
com se sol dir, hasta allí;
la moncha es crema y patecha,
y á la Paquita, infelis,
li deixa el nas, á tirons,
de la facha d'un setrill.
Ell li cura aquelles llagues
de almánguena ó de carmin,
y ensayen els dos á fosques
el milacre del bolich.
¡Quina moncha! per aixó
may com ara podrem dir
els milacres que esta fasa
que me los claven aquí.
y resa el pare Clarete
y es revolca per lo llit,
y s'agafa de cremat
á mosos en lo coixí,
y els chics busquen á son pare,
y el pare no veu als chics....
¡qué familia! ¡qué familia!
Españols, digau en mi,
qu'el dimoni sels amporte
si tornen mes per asi.
S'ACABAT.
