Pàgina:Colloqui dels Borbons 1868.djvu/3

Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.
—¡Si home yo fora!...

Sabel,
ni la caritat mos salva.
No ya homens, ni chagants,
cuant la Península en masa
en graneres, capa fora
com un drap bell mos agrana.
— ¡Y al estrancher! yo soc prou,
si desenvaine la espasa,
d'acabar en los guilopos
de dins y de fora España.
D'esta manera Paquita
fet una furia parlaba,
mentres Marforio y Sabel
s'empuchaben á la andana
á ficar en un baul
del seu reinat la ganansia.
En tan grata ocupasió,
en ocupasió tan grata,
ella torna á preguntarli
si habia alguna esperansa.
— Ninguna, chica; no plores
y fica dins deixa calsa
les halaixes y els millons,
perque allá mos farán falta.
Si tu magueres cregut
cuant te diguí en confiansa
que li donares mulé
á eixe tio de la pancha.
yo maguera encarregat
dels destinos de la patria,
y els dinés mos sobrarien
pa fer d'España una falla.
No feres cas, y em deixares
com al que á la lluna ladra,
y hui no ya atre remey,
filla meua, que fer randa.
¡Qué desgrasiada nasí!
— ¡Desgrasiada! ¡Desgrasiada!
¿no me tens al teu costat?
¿Qué vols mes? Digues, demana.
— ¡Ay! que apataes mos tiren
y no puc pendre vengansa!
— Déixalos estar, no penes,
que plena duc la bolchaca
d'or español, y farem
lo que mos done la gana
— ¡Y no poderme vengar!
— No tindrem mala vengansa
si la chusma alborotá.
ans d'anarnos mos atrapa.
Anemsen, que mes despay
despues de pasar la ralla,
pensarem si mos convé
enrecordarmos de España.

TERSERA PART.
Caminant en un vapor

en la congoixa en lo pit
els ulls tots plens de magañes
y del poble malaits,bo capa Fransia
la dona, els homens y els fills.
Resa el pare Clarinet
Pater-nostres vintisinc,
y la moncha milagrera
unfla á Paquita á pesics.
Els chics menchant castañola
y algun changlot de raim,
li escupixen les sabates
que lligaes du en un fil,
al valenton D. Marforio,
Gobernador de Madrit.
Isabel el mira trista
en aquells ulls de cabrit,
mentres que Paquita pega
cuatre punts á un calseti.
Ningú chista; sols Marforio
á parlar fort s'atrevix,
asegurant que s'encontren
fora ya de tot perill.
Entonses la gran Paquita,
posanse del barco al mich,
á Marforio dona un ¡viva!
en tota sa veu de grill.
Ningú li va contestar
segons dihuen per ahí,
lo que proba el entusiasme
de la chentola servil.