que nunca para per casa
eren sos brasos clavilles
de plegadorets de cara,
y els seus dits, si be es repara
denotaben ser canilles:
no tenia pantorrilles
y els peus com potes de galls
tots plens de búes y calls
y asi acabe la pintura
de aquella horrible figura
Mariquita Escarba-valls
Què et pareix pues de esta chica?
no era cosa de agradar?
pues encara sapreciaba
y es fea de respectar
tantes foren les vegades
que pasant yo, me cridà,
y sempre em guardaba fem
que yo allá en mon capotàs
digui: esta mosa per lleu
va mes calenta que un all:
no importa, deixala vindre
Yo la aní cucurrechant,
fentli à voltes de la aleta,
y à voltes tirant li grá,
conque tirant li chufetes
se ria per baix lo nas.
Ella pensantse que yo
per ella anaba penat,
no sabia en que agradarme,
vallantme el aygua dabant
