cedia. No sembla sinó que aquell campament errant de soldats, establint-se en la Grecia classica, deslligat de tot en tot de sa mare patria, com els estols de Villehardouin i de Champlitte, o com els navarresos de Coquerel i de Sant Superans, va treballar més que tots ells pera mantenir sa fesomia etnica. El fet es que, tot arrelant en un país desconegut, considerà com ancora de salvació de sa existencia la llengua i les lleis de Catalunya, feu de les Costumes de Barcelona la base del dret public i privat del nou Estat, i d'aquella la marca externa de sa individualitat nacional.
Gracies an aquesta perseverança, la parla energica en la qual en Muntaner escrivia per aquells dies sa Cronica immortal que li ha fet guanyar el titol de Camões de l'historia, anava a ennoblir-se aixecant-se a la categoria de dominadora de la llengua d'Homer. Fou això en l'epoca en que la civilisació catalana s'extenia per les tres Peninsules del Mediterrà i en que l nostre candorós cronista podia exclamar, en una expansió de noble entusiasme: «Que de un llenguatge sol de negunes gents són tantes com catalans» [1].
- ↑ Cronica den Ramon Muntaner, edició den Bofarull, cap. XXIX. No era aquesta, no obstant, la primera vegada que la llengua catalana ressonava en el sòl de la
