dominis [1], se passà també en promeses i dilacions, sense que s mogués de Catalunya l de Rocaberti, com ja havia succeit l'altra vegada. Lo mateix que esdevingué l'any anterior amb en Bernat de Cornellà, se repetí ara. Els preparatius de les proximes Corts de Montçó, que se celebraren l'any següent (1388), deixaren entregats els catalans de Grecia a la llur trista sort, ni més ni menys que lo que succeí quan en Pere IV, en 1383, reuní Corts en la mateixa vila, de les quals anaven aquelles a ésser continuació.
El 17 d'Abril escrigué l rei a l'arquebisbe de Neopatria, a la Comtessa de Salona i al capdill dels navarresos, Pere de Sant Siurà o Cebrià (Sant Superans), la mencionada notificació del nomenament del Vescomte de Rocaberti com a vicari seu en els ducats. Emperò en la carta al primer se parla, no del ducat de Neopatria, sinó del govern o regimine totius patrie que ibi nostro dominio est subjecta, lo qual indica que gran part d'aquella terra ja no estava sota la dependencia dels catalans, i se li promet lo de sempre: que l vescomte serà allí dintre de poc temps [2]. A la comtessa li
