Una imatge nova, un mot de promesa,
el temps senyalaren de la plenitut.
Jasmilers, acacies, caminals d'arena,
xiprer adormit
qu'ab la rama plena
d'ales invisibles passaves la nit,
y a l'auba semblaves torre d'harmonía:
fulles escampades de la flor mostía,
ombres qui plorau,
soledat, silenci, qui m'agombolau,
parlant a mon cor
ab la melodía
de tot lo qui mor;...
quan la mort arribi, poch en gaudirá
de la vida mia, lo millor ja ho té;
pensaments qui volen, fulla de rosé
la flor de ma vida, tota s'en hi va.
De les primaveres qu'al món esclataren,
sols unes poncelles qu'aquí se badaren
y ara se podreixen
a davall la terra,... per mi no se fonen;
son les qui coronen
les imatges pures qui me compareixen
y no m'abandonen,
dolsa companyía de ma soledat.
Pàgina:Cap al tard (1909).djvu/66
Aquesta pàgina ha estat validada.
