la barba de la serra y sa pelada testa,
la mística llenterna qui s'alsa com un far,
y'l ritme qui devalla de la pineda al mar…
Com un sultan asmàtich qu'en mitx de son imperi
del reuma y la pruaga sofreix el captiveri
y el coll ruat enfonya dins una pell de mart,
així'l voltô s'arrufa, sense girar l'esguart
a la sublim onada que baixa de l'altura
com un alê qu'aixampla el pit de la natura
fins a les grans marines qui's badén a l'entorn.
La vianda li serveixen tres voltes cada jorn,
y sols llavors les ungles del botador desferra
y, desclouent les ales, se deixa caure en terra,
y del toisó de plomes estira son coll núu
fins a la carn sangnosa que'l missatger li du.
Y passen els poetes y canten la tragedi'
del presoner, viventa encarnació del tedi,
qui sembla condormirse en el llunyá recort
de l'ombra d'unes ales sobre la neu del Nort.
—«¡Com deuen acorarte l'anyorament, l'enveja
del núbol qui rodola, de l'au qui volateja,
la febre de carnatge, la set de llibertat,
l'afronta d'un presidi de rey exonerat!
Ah! si ta porta obríssin… Ab la primera fua,
per recobrar ton trono sobre la penya nua,
Pàgina:Cap al tard (1909).djvu/26
Aquesta pàgina ha estat validada.