Aquesta pàgina ha estat validada.
de la festejada l'ánima xalesta,
tot es una festa
que canta d'amor.
¡Oh esquerpa cadena de puigs gegantins!
¡oh la visió pura que vé d'allà endins,
flor de rustiquesa
que'm du l'anyoransa de la jovenesa!
Si per amoixarli la coua penjanta
m'inclin a la jove, ella se decanta…
«Copeo, copeo, copeo traidô,
roseta encarnada,
si t'he agraviada
jo't demán perdó.»
Ella se decanta y desapareix;
y mentres s'allunya y se converteix
en llum solitari lo qu'era visió,
en llum solitari dins la magestat
de la serralada,
tota silenciosa y tota nimbada
de serenitat,…
encara ressona
la veu argentina
d'aquella fadrina
que será madona:
—«Jo som la pagesa que presents te du;
jo vench de la serra, mes no som per tu.»
