quan dins la selvatge negrô de l'estret
on la coma acaba, sent un eguinar
qu'ella coneix bé.
Es l'eugua ensellada del pubill qui vé.
Arriba a la clastra, bota de la sella;
escomet els amos, escomet la filla,
s'assèu devora ella;
y encara no brilla
l'estel del matí,
reprèn la tornada pe'l mateix camí.
Y llavors la fosca de la nit, que minva,
y tots els paratges, ecos y llumets,
els torrents qui bramen al peu de la timba,
el matí qu'esclata en mil saluets,
els galls que desperta, les penyes que daura
els bous que pasturen, el parell que llaura,
les viles disperses en la vall sublim;
el boch que corona la roca del cim;
el gorch que no's mou
dins la penya brava,
com gota de rou
dins una flor blava,
les dones que renten y la qu'entrecava;
olivars, pollancres, vinyes, sementers,
molins y masíes y castells roquers,
pe'l jove qui passa, plena de dolçor
Pàgina:Cap al tard (1909).djvu/15
Aquesta pàgina ha estat validada.
Cansons de la serra9
