Lo mestre se n' es anat—á viure á la seva terra
me n' ha dit que tornará—per san Miquel de Septembre,
San Miquel ja n' es passat:—«Ay mare no he vist al mestre.»
La minyona puja á dalt—treu lo cap á la finestra,
la minyona fa un gran crit—«Ay mare ja he vist al mestre.»
Baixa l' escala corrent—tot cantant ja surt á rebrel,
ja te li dòna las mans—«¿Com ho passa senyor mestre?»
«Jo molt bè te ho diria—sino que no 'm voldrás créure,
hi estat set mesos malalt—al hostal de las ginguetas.»
La minyona puja á dalt—á matá una gallineta.
«La gallina pera mí—lo caldo pèl senyor mestre.»
La, la, la, la,
lantura, rura, rura,
la, la, la, la,
lantura, rura, ra!
- NOTA
En lo romancerillo d' En Manel Milá hi ha una cansò sobre 'l mateix tema: sent de notar que en l' argument d' aquesta l' acció es anterior á la acció del nostre Mestre; de modo que las dos venen á compondre una cansò. Heuse aquí la versiò de que parlem:
Lo meu pare y ma mare—no 'm tenen sino á mí;
