Pàgina:Cansons de la terra (1874).djvu/19

Aquesta pàgina ha estat revisada.

A la vorera del mar
una donzella
hi brodava un mocador
bo per la reyna.
Com va esser á mig brodar
li mancá seda.
—Mariner, bon mariner
¿que portáu seda?
—Quina seda voléu vos,
blanca ó vermella?
—Vermelleta la vull jo,
qu' es la mes bella.
—Entráu, entráu dins la nau
triaréu d' ella.—
Com va esser á dins la nau
s' adormí ella,
y dormint molt descansada
la nau fa vela;
y ab lo cant del mariner
despérta 's ella.
—Mariner, bon mariner
portáume en terra,
que las onas de la mar
me donan pena.
Voltáu la nau
que plorant va;
duísla á ne 'l port
hont pare esta.[1]
—¿Mon pare, 'm voléu quitar?

  1. Tan en esta tornada, com en lo vers de lletra ajaguda, s' hi véu d' una hora lluny la ma d' un qu' ha tractat d' apartar la cansó, destruhintli tot lo caracter. Es per altre part eix tros completament faltat de sentit en rahó als molts versos que hi mancan. Qui se 'n vulla convence no te sino recorre á la ja citada plana 113 del primer volum de la present col-lecciò.
    Y encara posteriorment n' hem trobada alguna versiò mes completa