S' agafan mano per mano—donantse á la mar salada.
Ay mares que teniu fillas—caséulas ab qui 'ls agrada
y no las faréu penar—en esta vida y en l' altra.
- NOTA.
Las paraulas castellanas que 's troban en las diferentas versions que corren d' eixa cansò, nos fan sospitar qu' es una imitaciò d' una de castellana, tant mes quant en una d' aquellas, lo primer vers cita com lloch del aconteiximent la ciutat de Málaga ; mes ja sia aixó, ja no 'u sia; no cap pas dupte de que es una reminiscencia de la balada alamanya Los fills del rey, da la que mes avall ne posem un bocí:
Una vegada eran dos fills de rey, dos bells joves que s' estimavan molt. Mes son voler les era contrariat donchs la mar los separava.
—¿Saps nadar, amor meu? A la nit vina nadant. Jo encendré dos llums que 't serviran de llanterna.—
Va sentirho la cambrera y la dolenta va apagá' 'ls llums. L' enamorat fou engolit per las onas de la mar.
Era un diumenge al dematí, tothom estava alegre, tothom menys la filla de la reyna que tenia los ulls tots plens de llágrimas.
· · · · · · · · · · · · · · · · · · ·
Ab sos nevats brassos agafá fortment á son amor, y mirant al cel, se llansá á la mar salada , tot dient:
—Pare y mare, adeusiáu!—
