Quan jo n' era petitet—la mare me 'n regalava.
Me 'n donava alguns ouhets—y alguna nou confitada.[1]
Me 'n posava sobre 'l llit,—quan dormia no plorava.
Als set anys rodava [2] 'l torn,—als nou ja cardava llana,
als dotze 'm poso á robar,—cosa gue la lley no mana.
Als dotze 'm poso á robar,—al quinze á la vida mala.
Als divuit á confessar—ab frare que predicava;
era un frare caputxi—que 'ls sants del cel reclamava,
al se' á mitxa confessió—diu mal de mos camaradas.
Me n'aixeco del confés—cap á casa me n'anava.
Al sent demá dematí—á l' iglesia me 'n tornava;
me 'n vaig aná iglesia amunt—en un racó m'amagava.
Veig sortir un capellá—que la missa comensava.
Al punt de consagrar l' hostia—jo n' hi pego escopetada;
la mesa del sant altar—tota ella de sanch anava.
«Deturéume aquest traydor—que l' iglesia no li valga.»
—No 'm valga l' iglesia no,—válgam aquest reliquiari.
Valgam la mare de Deu—la del Rosé y la del Carme.
Mes d'aixó no me he fiat—pus m'he valgut de mes camas.
Vaig saltar una paret,—baix n'hi havia un gros tou d'aiga.
Sota un rodet de molí—la vida me'n so salvada.
A las dotze de la nit—ja trucava á ca la mare
—Mare meva feume 'l llit—que no hi descansaré gayre.
Aixís que me'n fico al llit—ja me'n portan una carta.
La carta n'era per mi,—lo sobrescrit per la mare.
Ja me la poso á llegir—al davant de los meus pares.
Al estar á mig llegir—la mare ja suspirava.
-Qu'es lo qu'heu fet, lo meu fill,-que n'haveu dat mort á un frare:
l' heu mort davant del altar—mentres l' hostia consagrava.
Pàgina:Cansons de la terra (1871).djvu/197
Aquesta pàgina ha estat revisada.
