Pàgina:Cansons de la terra (1871).djvu/169

Aquesta pàgina ha estat revisada.

—C' est là la femme de Renaud,
Enterré d' hier au tantót.
—Dites-moi, ma mère, ma mie,
Ces paysans qui disent-ils?
—Ma fille, ils disent que les moineaux
On fait leur nit dans les créneaux.»
Quand elle fut dans l' église entrée,
L'eau bénite lui fut présenté.
Elle a levé les yeux en haut:
—Ah! Dieu, maman, le beau tombeau!
—Ma fille, il peut bien étre beau,
Il a couté tous mes joyaux.
Non, je ne puis te le céler.
Renaud est mort et enterré.»
Elle a jeté un si grand cri
Que l' église en a retenti:
Prenez mes bagues, mes anneaux,
Je veux mourir avez Renaud.»

VERSIÓ BRETONA.

Lo senyor Nann y sa esposa s' han casat ben joves y joves s' han allunyat l' un de l' altre.
Ella ha parit dos bessons blanchs com la neu; l' un es un noy, l' altre una noya.
—Que desitja vostre cor, per haverme donat un fill? Diguéu, vos ho donaré desseguida. Vol carn de becada del estany del vall, ó carn de corsó del bosch vert?
—La carn de corsó es la que mes m' agradaria; mes per aixó tindréu d' anar al bosch.
Lo senyor Nann quan la sent, prent la llansa de alzina, salta á damunt del cavall y se'n va cap al bosch vert. Al arribar á l' entrada del bosch véu una corsona blanca: tan furient se tira al darrera d' ella que tota la terra 'n tremola: tan furient se tira al darrera d' ella, que la suor regala de son front y pels costats de son cavall. Y arrivá la nit. Y va trobar aprop de la cova de una bruixa, un regaró d'aiga clara que corria per entremig de fina molsa, y descolcá per beure. La bruixa estava sentada á la bora de l' aiga y pentinava sos llarchs cabells rossos ab una pinta d'or.