Pàgina:Cansons de la terra (1867).djvu/85

—Si me 'n trucan á la porta.—«Ola! ola! baixa á obrir.»
—Qui es aquest cavaller—qu' ara 's passeja per 'qui?
 Si empeny y 'm truca á la porta,
 si empeny y no 'm deixa dormir.
—Don Francisco sò senyora—aquell que la sol servir.
—Sabès que fos D. Francisco—prompte l' aniria á obrir.
 Si empeny y 'm truca á la porta
 si empeny y no 'm deixa dormir.

Si es mon marit que s' esperi—que 'm deixi calsá' y vestir.
Ab una má pren la clau—ab l' altra lo candelí;
quan es al obrir la porta—lo vent li apaga 'l candil.
—Ay válgam lo Deu del cel,—la Verge del Paradís,
no tinch gens de foch á casa—per encendre 'l candelí.
—No s' espanti pas senyora—y no li dolga per mí
que 'ls passos d' aquesta casa—los sè de dia y de nit.»
S' agafan á má per má—y se 'n van dret al jardí.
En cadiras d' or se séuhen—sobre coixins de satí.
Se 'n rentan los peus ab rosas—y essencia de llessamí,
se 'ls aixugan ab domassos—y perfums de romaní.
S' agafan á má per má—y tots dos sè 'n van al llit.
—¿De qui son aquests dos noys—que trobo adormits aquí?
—L' un es fill de D. Francisco,—l' altre es fill de mon marit.»
Quan la mitja nit ne toca—ella sent un gran sospir.
—¿Qué sospira D. Francisco?—No 'u solia pas fe' així.
Si 'n sospira las cambreras—ne son al llit á dormir,
si per mon marit sospira—set anys trigará á venir,
se n' es anat á la guerra—ni may que torni per 'quí.
—No 'u diga tan alt senyora—qu' ell la podria sentir.»
Al cap de una bona estona—ell ja torna á fe' un sospir.