d' eix cant serveix de cobla als romeus, y cantantla los quins no ballan, fan la bona obra de que pugan ballar la sardana 'ls que no la cantan.—¿Ara be devém dir nosaltres lo que 'ns sembla eixa versiò? A nostre juhí no es altra cosa que un compost de tres cansons. Las primeras dos ratllas son de la cansò que du la present nota; las 12 ratllas que segueixen son de La Pepa, que forma part del primer volum de aquesta nostra col-lecciò, y las ratllas darrerencas pertanyen á algun altre cant antich y que res tè que veure ab la cansò á la que serveix de cua. La diferencia y fins afegidura se véu ben be entre lo vers 4 y 5 que es alli hont la cansò cambia de mesura. Las dos diferentas tonadas de la cansò, tonadas que no poden servir sino per lo tros que han sigut compostas, (pus inútilment se tractaria de cantar lo vers á la plassa fan balladas ab la tonada de la Pepa y mes imposible fora encara cantar la Pepa ab la tonada de á la plasa etc,) acaban de aclarir aixó y fer veure que 'ls poblets aquells de qui 'na parla l' il-lustrat poéta En Víctor Balaguer fan una barreja de mil dimonis,—com diu la gent del poble,—cada vegada que aqueixa cansò se posan als llavis.
Es costum en molts pobles de la montanya lo dia de festa major al eixir del ofici ballar ó be un ciri, ó be un bano ó be un ram , ó be una coca. Cada cosa d' aquestas tè lo seu ceremonial. Parlem del de la coca. Al eixir de missa major , á la plassa ja hi ha amanida la cobla y llavors tot lo jovent se posa á
