L' Amelia está malalta—que no hi ha pas remey,
comptes la van á veure—comptes, barons y reys.
¡Tot lo meu cor se 'm nua
com un ram de clavells!
tambè n' hi va sa mare—com qui no 'n sabès res.
—Filla, la meva filla—¿quin mal es lo que tens?
—Mare, la meva mare,—lo meu mal ja 'l sabéu:
matzinas me n' heu dadas—per casá' ab l' espós meu;
matzinas me n' heu dadas,—mare, morta 'm veuréu.
—Confesséuvos, ma filla,—despres combregaréu;
quan seréu combregada—lo testament faréu.
—Set castells tinch á Fransa—tots son al manar meu:
los tres los deixo als pobres—als pobres y als romeus,
lo quart lo deixo als frares—per caritat á Deu,
y 'ls altres á Don Cárlos—que n' es un germá meu.
—¿Y á mi, la meva filla,—á mi que 'm deixaréu?
—A vos la meva mare—vos deixo l' espós meu
perque quan siga morta—ab mí sempre penséu.
En lo Romancerillo del Sr. Milá hi ha una altra versiò en hemistichs de vuyt síl-labas.
Darrerencament hem arreplegat aquesta altre versiò del mateix cant.
Malalta n' está, malalta—la filla del rey francés,
ningú s' acostava á véurela—ni damas ni cavallers,
sino un dia sa mare—que no 'n savia pas res.
—Ay filla, la meva filla,—lo vostre mal quin mal es?
—Ay mare, la meva mare,—penso be ho devéu saber,
matzinas me n' heu donadas,—jo crech que morta 'm veuréu.
