Pàgina:Cansons de la terra (1867).djvu/191

Estava la Blancaflor—sota l' arbre de la menta
ne brodava un camison—per la filla de la reyna,
lo camison n' era d' or—de seda 'l brodava ella,
quan la seda li mancava—posa de sa cabellera,
de sa cabellera al or—no hi ha molta diferencia.
Alsa 'ls ulls y véu la mar,—véu venir la mar brugenta,
véu venir fustas y naus—y galeras mes de trenta,
véu venir un mariner—que 'l seu gran senyor li sembla:
—Mariner, bon mariner—Deu vos dò en la mar bonansa
¿havéu vist ó conegut—lo meu gran senyor en Fransa?
—Si senyora que 'l conech—y d' ell li porto comanda;
diu que 's cerqui un aymador—qu'ell aymada s'es cercada:
la filla del rey francés—per esposa li han donada.
—Be n' haja qui presa l' ha—mal haja qui li ha donada!
Que una dama com sò jo—per altras sia deixada!
Set anyadas l' he esperat—com á dona ben casada
y altre set l' esperaré—com á viudeta enviudada,
si al cap dels set anys no ve—á monja serè ficada
monjeta d' un monestir—que 's nomena Santa Clara.
—No 'us fassáu monjeta no,—no 'us fassáu monjeta encara,
no 'us fassáu monjeta no,—que foreu malaguanyada;
no 'us fassáu monjeta no,—qu' encara teniu qui 'us ayma.
Veuse aquí un anellet d' or—del dia que 'ns esposarem,
veuse aquí una trena d' or—del dia que 'ns embarcarem.»
Dient aixó 'l seu marit—li va doná' una abrassada.
—Perdoni lo meu marit—si he faltat en cap paraula.
—Perdoni la meva esposa—del temps que á mí m' esperava.
—Perdoni lo meu marit—si n' he estada mal criada.
—Ben criada Blancaflor—de bon pare y bona mare.