—Me dirias, penitent,—¿ahont es aquell bon frare?
—A la taula n' es Jesus,—n' es allá que dina encara.»
Madalena se n' hi va—sota la taula 's posava.
Los ossos que Jesus llensa—ella los arreplegava.
Ab llágrimas dels seus ulls—los peus de Cristo rentava
y ab la sua cabellera—Madalena 'ls aixugava.
Bon Jesus se 'n va adonar—promptement li preguntava:
—¿Que buscas tu, Madalena,—que buscas sota la taula?
—Busco per aquí á Jesus—si voldria confessarme.
—¿De que 't confessarás tu?—¿De que 't confessarás ara?
—¿De que me 'n confessarè?—De las mas culpas passadas.
—La penitencia que 't dò—set anys en una montanya
menjant herbas y fenolls,—menjant herbas amargantas.»
Acabat de los set anys—Jesus per allí passava.
—Alsat, álsat Madalena—que ja ne estás perdonada.»
Madalena se n' alsat—cap á casa se 'n tornava.
Quan va ser á mig camí—troba una font de aiga clara.
Ab l' aiga de aquella font—las sevas mans se 'n rentava.
-Ay, mans qui' us ha vist y 'us véu-com ne son desfiguradas!»
Ja sent una veu que diu:—«Madalena n' ets pecada.»
—Angel meu si n' hi pecat—penitencia 'm siga dada.
—Torna, torna Madalena—set anys en una montanya
menjant herbas y fenolls,—menjant herbas amargantas.»
Acabats los catorz' anys—Madalena ja 'n finava.
San Joseph n' era 'l fuster—que la caixa li clavava,
San Joan n' era 'l florista—que li feya la enramada,
los ángels li feyan llum,—la Verge l' amortallava,
y ab gran cantarella al cel—cap al cel se la empujavan.
Aquesta cansò com totas las religiosas está plena de inexactituts: sols se déu buscar en ellas lo fons religiòs y aquest hi es en gran. La fé es qui las dicta eixas cansons, per desgracia la erudiciò hi manca y
