Lo bon rey se 'n va á cassar — lo bon rey y la regina,
no 's queda ningú al palau — sino l' infant y la dida.
L' infantò no vol dormir — ni ab bressol ni ab cadira,
ni tampoch ab un pom d' or — que la dida li tenia.
La dida feya un gran foch — per veure si dormiria,
ab l' ardoreta del foch — la dida s' es adormida.
quan la dida 's despertá — trobá l' infant cendra viva,
la dida ne fa un gran crit: — ¡Válgam la Verge María!
que si Vos no m' ajudéu — de tothom seré aborrida
de comptes y de barons — y gent d' alta gerarquía.
Verge si 'm tornéu l' infant — corona de or vos faria,
y á vostre fill preciós — corona de plata fina.
Ja surt lo criat del rey: — ¿Que 'n teniu la meva dida?
—He perdut lo pomet d' or — la prenda que mes valia.
—Dida véus aquí diners — compréune un á la botiga.
—Com lo pom que jo he perdut — no 'n venen á las botigas.
—Dida véus aquí diners — compréune á la argentería,
y si allí no 'n venen d' or — compréune de plata fina.
Quan ella es á mig carrer — troba la Verge María:
—Verge si 'm tornéu l' infant — corona d' or vos faria,
y al vostre fill preciós — corona de plata fina.
—Tornéusen prompte á palau — no estigáu tan afligida,
allí trobaréu l' infant — que tot sol ne fa joguinas.
Se 'n torna dintra 'l palau — troba al rey ab la regina.
—¿Hont teniu, dida, l' infant — que 'l rey véurelo volia?
—Posadet dins del bressol — jo l' hi deixat que dormia.
Pàgina:Cansons de la terra (1866).djvu/90
Aquesta pàgina ha estat validada.