Pàgina:Cansons de la terra (1866).djvu/76

N' era un pare y una mare — y un fill qu' ell dos tenian,
feren una prometensa — á sant Jaume de Galicia

d' anarhi gayató en má — y rosaris á la cinta.
Quan foren un poquet lluny — un poquet lluny de la vila

encontraren un hostal — que hi havia una fadrina.
La fadrina del hostal — dihuen que n' era atrevida.
Diu la fadrina al romeu: — Dóm un bes per cortesía.
—No 'u mana la lley de Deu, — ni sant Jaume de Galicia.
La fadrina del hostal — va dir que s'en venjaria.
N' agafa una tassa d'or — ab que 'l seu oncle bevia
y la fica á lo sarró — mentre 'l pelegri dormia.
Quan es hora de dinar — la tassa d' or no hi havia.
En sent hora de sopar — la tassa d' or no 's tenia.
La fadrina del hostal — diu que 'l fadrí la tenia.
—Si jo tinch la tassa d' or — que 'm penjin al mateix dia.
Li registran lo sarró — y la tassa d' or hi havia.
La justicia rigurosa — lo va penjá' al mateix dia.
Pero son pare y sa mare — no deixan de fer sa via.
Quan ne son á la tornada — lo seu fill veure volian.
Diu la romera al romeu: — Jo per allí hi passaria.
—No passéu per 'lli muller — que 'l dolor vos revindria.
—Reveni' ó no reveni', — resarè un' Ave María.
Aixis qu' ella se hi costa — veu que 'l seu fill se movia.
—¿Com ets viu lo meu fillet — com ets viu ab tants de dias?
—No tinch d' esser viu ma mare — ab tan bona companyia?
Sant Jaume me tè pels peus — y la Verge per la cinta,
y lo cap lo Esperit sant — que il-lumina nit y dia.
Anáusen á cal Veguer, — á cal Veguer de la vila;
trobaréu que está dinant — menjantse gall y gallina,
quan arribaréu alli — li diréu ab cortesía: