masía, continúa sent com era. Los nets tenen que anar a voltas á casa del avi á refer sa malaltisa salut: ¿no es ben sapigut tambè que la poesía erudita tè que anar quasi sempre, quan vol ser espontánea y forta, á enrobustirse entre 'ls cants de montanya? Si es veritat ó no, ho podrian dir tots los genis des d' Homer á Virgili, de Dant á Shakespeare[1].
Hi ha hagut épocas en que la pobre, ha estat tildada de lletja, tambè n' hi ha hagut en que la dona que 's tenia per mes hermosa era la que duya mes pigas postissas á la cara. Emperó perço ella sempre s' ha obert pas á través de las generacions, y sas costums mes antigas han arribat fins á nosaltres[2]. Cambiant de vestit, cambiant de llenga ella va seguint á la humanitat y ab esta creix y ab esta avansa. Y si be sembla á vegadas que dorm, no es pas aixis, fa com aquells bons esperits de homes honrats que sols se donan á coneixe quan la patria perilla; com eixos, ella també aixeca 'l vol quan la fé la porta, ó quan
- ↑ Los sajons ja cantavan los romans del salser abans de que Shakespeare se l' apropiès. Chateaubriand prenguè del poble los cants de son Darrer Abencerratje, y Gœthe ha tret de Provensa la cant de boja que Margarida canta á dins de la presò, y, de la tradiciò, casi tot l' argument de son gran poema, exceptuant la figura de Margarida. Víctor Hugo mateix, per la llegenda dels setgles anat á inspirarse en la literatura popular general y particularment en los cants Bretons.
- ↑ Una prova de aixó son los prefiche que encara 's conservan en la illa de Sardenya y de 'ls que aquí en Catalunya també se 'n fa part, si be no tot. Los enterros tenian á Roma sas præficæ (plorosas); á eixos enterros solia seguir un menjar ahont hi prenian part parents y amichs; pus be, eixa costum se conserva encara ab lo mateix nom en la illa citada, y aquí en Catalunya, en lo Vallés, al sortir d' un enterro se fa un dinar que es de parents y amichs al que 's dona lo nom de dinar de mortuorum.
