En una paraula, la poesía popular en tot troba que dir, en tot troba assumpto per inspirarse dès de la mitología indiana fins als senzills quadros de la vida de fora. «Es, com dia Herder en la introducció del Volkslieder, un archiu del poble, lo tresor de sa ciencia, de sa religiò, de sa teogonia, de sa cosmogonia, de la vida de sos pares, de las gestas de sa historia. Es la espressiò de son cor, la imatge de sos sentiments en las alegrías y las tristesas.» Es com una criatura de senzilla, tan aviat fa parlar una planta, com un aucell,[1] com una montanya: ab tal de lograr lo seu fi, que n' es lo de plaure, poch se fixa
- ↑ En la poética cansò religiosa del rey Herodes se fa parlar á la menta que descobreix l'amagatall de la Mare de Deu.En efecte eixa planta floreix y no grana. En un altra cansò també religiosa se fa parlar á tots los aucells, pera saludar lo naixement del Senyor:
—Vos home 'l bon home, — lo bon segador,
¿hen vist una dona — ab lo Redemptor?»
Ell ne responia: — «Una n' ha passat
mentres jo m'estava — segant aquest blat.»
Se 'n gira á n'als altres — diu: «no serán ells
tornémsen á casa — ab tota la gent.
Lo camí qu'hem fet — no 'ns ha aprofitat,
nos hem cansat molt — y res hem trobat.
Quan ja se n' anavan — la menta ha parlat.
«Sota la garbera, — n' ha dit, ella está.»
··············
Calla la menta xarraire — que n'ets menta y mentirás
y mentres ne sigas menta — florirás y no granarás.Cantava lo pardal:
«Esta nit de nadal
es nit de gran contento.»
Lo verdum y lluhè
diuhen cantant tambè:
«¡Qué gloria es la que sento!»
Cantava 'l rossinyol:
«Es hermos com un sol,
brillant com una estrella.»
La guayta y lo bitxach
se miran al manyach
y á la mare donzella.
