A la presò de Lleyda — tots los presos hi son:
La vida mia
tots los presos hi son
la vida amor!
de trenta y tres que n' eran— no 'n cantan sino dos.
La vida mia
no 'n cantan sino dos
la vida amor!
La dama se 'ls escolta — detrás de un finestró,
los presos se n' adonan — tots paran la cansó.
—¿Perqué no cantéu presos? — ¿perqué no cantéu tots?
—Com cantarém senyora — si estém en greu presò,
sense menjar ni beure — sino una volta al jorn,
y encara aquesta volta — nos ne donessen prou.
—Cantéu, cantéune presos — que ja 'us ne traurè jo.
La dama va al seu pare — á damanarli un dó:
—Ay pare, lo meu pare, — un do vull que 'm deu vos.
—Ay filla Margarida — ¿quin dó vols que jo 't do?
—Ay pare, lo meu pare, — las claus de la presò.
—Ay filla Margarida — aixó no 'u farè jo.
Demá será disapte — y 'ls penjarém á tots.
—Ay pare, lo meu pare, — no 'm penjéu l' aymador.
—Ay filla Margarida — ¿qui es lo teu aymador?
—Ay pare, lo meu pare, — es lo mes alt y ros,
lo de las calsas blavas — y lo barret rodó.
—Ay filla Margarida — será 'l primer de tots.
—Ay pare, lo meu pare, — penjáumen á mi y tot.
—Ay filla Margarida — aixó no 'u faré, no.
Pàgina:Cansons de la terra (1866).djvu/194
Aquesta pàgina ha estat validada.
