Pàgina:Canigó (1901).djvu/63

Del Canigó'ls fallayresson de pedreny,
tots s'han batut ab ossosdel Pirineu,
mes sense Tallaferro,¿què poden fer?
¿què poden fer sens testales mans y peus?
Tan prompte'l veuhen caurecom cauhen ells,
aterrant á renglereslos agarens.
Los abets son los cedresdel Pirineu,
parassol per lo cingle,mural pe'l vent,
alzinars y pinedeslos diuhen reys;
sos tronchs umplen la coma,sa brosta'l cel;
mes, quant de vora'ls núvolscau lo més ferm,
bé n'aixafa de murtesy pinatells.
Los lligan colze á colze,com bandolers,
y'ls duhen entre llancescap als vaixells.
Dintre'ls vaixells s'hi sentenplors y xisclets:
minyones son que ploran,les del Vernet,
les que sardanejavanahí' al aplech.
Catives quant les troban,mes ¡ay! com ells,
les llágrimes que ploranbé son de fel!
—Cantau, cantau,—los deyamoro burler,—
les cançons que entonavauvora la Tet.
—¿Còm cantarèm, lo moro, còm cantarèm,
si sols tenim cadenesen mans y peus?
¡Moros de Morería,mal llamp vos crem!—


No es mort lo comte encara,sols es ferit,
es ferit de l'espatllaper arma vil;
no la manejan nobles, sinó assessins.
No tant com la feridasent lo despit,
quant tots los seus veu caurey entre enemichs;
quant veu que se'ls ne duhen,pensa morir!