que un brollador d'aygua d'olors arruixa,
umplint la sala de remors divins.
A cada corn, de taula himnes entona
de donzelles un chor ab veu suau,
lo clavicímbol que entre lires sona
umple de rius de música'l palau.
Los aucells á les cítares responen,
naturalesa y art dantse la má,
entre columnes y arbres que confonen
lo remor del convit ab lo boscá.
Monocordis responen á les merles,
á la tenora'l tendre rossinyol,
llansant les notes com ruixats de perles
que l'orella del cor cull en son vol.
Mes per Gentil son música més dolça
los batements del cor de Flordeneu,
d'aqueixa lira virginal que ell polça
en l'albada felís del amor seu.
Enlluhernat pe'l sol de sa bellesa
s'arrossega á sos peus com un esclau,
y, en lo cel de sos ulls sa ánima presa,
lo cel hermós li sembla menos blau.
Pàgina:Canigó (1901).djvu/37
Aquesta pàgina ha estat revisada.
