deixan corre la barca tota sola,
corcer que ben apresos té'ls camins.
Hi há un pal d'argent en mitj de la barqueta,
hont penjan una vela de llens d'or,
ala batent d'esquívola oreneta
que voleya cantant de l'aygua á flor.
Ses cordes son garlandes de fullatge
trenades per l'amor de bon matí;
prenentles per vidalves del boscatge,
s'hi posan lo verdum y'l francolí.
La barca ab ells papalloneja á estones,
de ses esteles ab lo floch d'argent
lligant de riba á riba en mar sens ones
eixos oasis que no té l'Orient.
Si s'amorra en lo marge alguna volta,
desde la proa un braç la torna á solch,
y lliure's balanceja y desinvolta,
duhent estols de ninfes á remolch.
Lliris d'aygua nevats y maravelles
los ofereixen gots d'olor suau,
semblan pures y efímeres estrelles
que hi deixá caure aquest matí'l cel blau.
Pàgina:Canigó (1901).djvu/33
Aquesta pàgina ha estat validada.
