Pàgina:Canigó (1901).djvu/23

Jamay, jamay cap afligida reyna
se mostrá á un fill ab més brillant corona,
tot dihentli plorosa y á ses plantes:
¡No m'entregues, fill meu, á la gent mora!
Gentil, á una fiblada d'amor patri,
del enganyívol somni se deixonda,
d'Oliva, del Pelós y Tallaferro
sentint batre en son cor la sanch heroyca;
y recula á la forta esperonada,
sens mirar la sirena temptadora:
mes en sos llaços ja está pres per sempre,
com dins la teranyina dèbil mosca,
y al volèrsen eixir, per totes bandes
¡forta cadena! hermosos braços troba,
y sent d'amor paraules que l'encisan,
y veu uns ulls d'ullada blava y fonda,
mar hont naufragará de sa Griselda,
de son pahís y pares la memoria.


A un signe de la Fada , ses donzelles
ab flochs lo lligan, cintes y garlandes:
—Senyora, —ell va dihent,— deixaume lliure;
doscents arquers m'esperan en la plana;
si á la lluyta no'ls meno ans que'l sol isca,
tots doscents me dirán traydó á la patria.
—Es lluyta més suau la que t'espera,
es lluyta del amor hont l'amor guanya;
si es la cadena que't posí trenquívola,
de ferro'n tinch, d'argent y d'or encara.—
Ell se sent pres com un aucell que, lliure
volant, se troba en unes urpes d'áliga.