Pàgina:Canigó (1901).djvu/193

Y jo plorava ab ells y encara ploro,
mes ¡ay! sens esperança de conhort,
puix tot se'n va y no torna lo que anyoro,
i depressa, depressa, jo m'esfloro,
rusch hont l'abell murmuriós se's mort.

—Caurèm plegats,—lo de Cuxá contesta.—
Jo altre cloquer tenía al meu costat:
rival dels puigs, alçava l'ampla testa,
i ab sa sonora veu, dolça ò feresta,
estrefeya'l clari ò la tempestat.

Com jo, tenía noucents anys de vida,
mes, nou Matusalem, també morí;
com Goliat al rebre la ferida,
caygué tot llarch, y ara á son llit me crida
son insepult cadavre gegantí.

Abans de gayre ma deforme ossada
blanquejará en la vall de Codalet;
lo front me pesa més, y á la vesprada,
quan visita la lluna l'encontrada,
tota s'extranya de trobarmhi dret.

Vaig á ajáurem també: d'eixes altures
tu baixarás á reposar ab mi,
y ¡ay! qui llaure les nostres sepultures
no sabrá dir á les edats futures
hont foren Sant Miquel y Sant Martí.—