Pàgina:Canigó (1901).djvu/192

—Campanes ja no tich,—li responía
lo ferreny campanar de Sant Martí.—
¡Oh! ¡qui pogués tornármeles un dia!
Per tocá'á morts pe'ls monjos les voldria;
per tocá'á morts pe'ls monjos y per mi.

¡Qué tristos, ay, qué tristos me deixaren!
Tota una tarde los vegí plorar;
set vegades per vèurem se giraren;
jo aguayto fa cent anys per hont baixaren:
tu que vius més avall ¿no'ls veus tornar?

—Nó! Pe'l camí de Codalet y Prada
sols minayres oviro y llauradors:
diu que torna á son arbre la niuhada,
mes ¡ay! la que deixá nostra brancada
no hi cantará may més dolços amors.

¡May més! ¡may més! Ells jauhen sota terra;
nosaltres damunt seu anam cayent:
lo segle que'ns deu tant ara'ns aterra,
en son oblit nostra grandor enterra
y ossos y glories y recorts se'ns ven.

—¡Ay! ell ventá les cendres venerables
del comte de Riá, mon fundador;
convertí mes capelles en estables,
y desniats los ángels pe'ls diables
en eixos cims ploraren de tristor.