d'un colp de puny sa cornamusa aixafa,
lo rústich trobador ab ell s'agafa,
y de bastons d'alzina s'aixeca un alzinar.
Entre'ls minyons del pla y los de la serra
va á rompre, ¡válgans Deu! lo crit de guerra,
quant altre crit més aspre los agermana á tots:
—Los moros son á la ciutat d'Elena3;
ja sos aixams negrejan en l'arena
y encara á glops ne trauhen catorze galiots.—
—Aném á arrabaçarlos,—Guifre esclama,
aixecantse vermell com una flama,
al temps que Tallaferro, montat ja en son cavall,
diu:—Jo á copçarlos vaig sobre Portvendres;
llançáumels aviat com anyells tendres
del Tech ab les onades á rodolons y avall.
—Jo vinch ab vos,—lo bell Gentil li crida,
donant á son corcer tota la brida.
Lo comte Tallaferro,—No vingas,—li respon;—
á qui't creava cavaller suara
serveixlo un any ó dos ó més encara:
fill meu, que no li fassas may abaixar lo front.—
Diu, y ja romp com áliga los ayres;
tan sols per ferli llum alguns fallayres
se'n du per companyía, los més lleugers y forts.
Pàgina:Canigó (1901).djvu/14
Aquesta pàgina ha estat validada.