Pàgina:Canigó (1901).djvu/137

Aquesta pàgina ha estat revisada.

com ull al cloure sa parpella,
niu de foscor.
Per fernos créixer més l'horror,
á la llum vaga
de l'humil llantia que s'apaga,
l'ombra d'Otger
veyèm sortir de son carner
signant la porta,
que obre ab un colp de maça forta.
Cinch solament,
cinch la seguim fora'l convent
a corre-cuyta,
esferehits prenent la fuyta
montanya amunt.


Al esvanírsens lo difunt,
mirám enrera;
lo monestir ay! ja no hi era,
gran devassall
se l'emportava rost avall
á tomballons,
monjos, capella, torreons,
altars y marbres,
remats, conreus, columnes y arbres.
Sols s'ohí un crit
en les entranyes de la nit
ab la tronada
que, d'encontrada en encontrada
tot rodolant,
sembrá la mort més que l'espant
y l'agonia.