Pàgina:Canigó (1901).djvu/131

Per ferlos comportívola la pena
sols Oliva té l'ánima serena,
sovint los fa aixecar los ulls al cel,
al port felíç de l'ánima que pena,
hont la flor no té espina ni'l cor fel.


—Jo ab ell me quedaré en esta montanya;
—resolt exclama'l comte de Cerdanya;—
si'l llit es dur no hi ha de jaure sol.
Ja es de la seva ma ánima companya,
desde avuy dormirá en son mauseol.


Mon fill Ramon ja menará ma herencia;
per acabar ma vida en penitencia
jo ací mateix vull fer un monestir;
puix no he sabut del viure la ciencia,
deixáume apendre ací la de morir.—


Oliva li respon:—Si un asceteri
en esta aubaga ombrívola ha d'haverhi,
trayen l'empelt del arbre de Cuixá,
que, com la nit d'estrelles l'hemisferi
sembra, de sants la terra ensementá.


Si la sé cabdellar en la memoria,
vos contaré sa oblidadiça historia,
vos mostraré d'eix arbre les arrels
que ab llágrimes plantat y sense gloria,
pujá un esplet de santetat als cels.