Pàgina:Canigó (1901).djvu/130

Aquesta pàgina ha estat revisada.

hermosura, plahers, somnis de gloria,
noms que ara apren per oblidar l'historia,
les corones y ceptres, l'or y argent,
tot ho esborra una llosa mortuoria;
cap al no-res tot se'n ho porta'l vent.


Mes no tot l'home en lo fossar s'esbulla;
de crisálida hi deixa la despulla
quant s'enarbora al regne de la llum;
aixís dels lliri-jonchs que'l vent esfulla
al cel s'enlayra'l regalat perfum.


Allí á Gentil podrèm reveure un día;
mentres per ell lo cálzer ofería,
en l'ayre he vist passar son esperit,
mirant aquella sanch que rentaría
son cor de terra pe'l dolor ferit.—


L'enterrador cumpleix ab son ofici;
pe'l pobre Tallaferro ¡quín suplici
veure colgar aquell amat tresor!
com víctima menada al sacrifici,
está trist, capficat, esglayador.


Lo comte Guifre, de genolls en terra,
al mitj colgat minyó encara s'aferra,
demanantli perdó del seu pecat.
Los altres cavallers al que s'enterra
miran, quiscú en sa llança repenjat.