Ploran de fil á fil totes les roques
y llança la gelera per cent boques
sinistres armoníes y espetechs;
dels penyalars, com d'esberlades soques,
se sent la cruixidera y los gemechs.
Allí ab ses fades Flordeneu plorosa
del seu amor lo fret cadavre posa,
per mausoleu donantli'l Canigó;
set braçades de neu tindrá per llosa,
la lluna cada nit per llantió.
Aixís que deixan lo cadavre en terra,
s'ovira l'escuder dalt de la serra,
fent esglayat lo signe de la creu;
lo mort al veure, foll d'amor, s'hi aferra,
arrancantlo, cruel, á Flordeneu.
La goja llança un crit y ab ses companyes
va á pèrdres com boyrina en ses montanyes,
que responen ab l'eco á son dolor;
per qui plora, infelíç, en ses entranyes,
també les aspres serres tenen cor.
L'escuder ab sa cárrega estimada,
bosch á través per vía encinglerada,
tot acorat devalla á Sant Martí,
y al posarla en la gespa de la prada,
los dos comtes y Oliva son allí.
Pàgina:Canigó (1901).djvu/124
Aquesta pàgina ha estat revisada.
