—Ni l'un ni l'altre,—li respon lo sabi
abat, obrint al nom de Deu son llabi:—
Deu es qui abaixa l'home y l'enalteix;
qui aterra l'enemich no es pas lo glavi,
sinó la fèrrea má que'l dirigeix.—
Aprés als moros presoners convida
á seguir de Jesús la lley de vida,
oferintlos una eyna y dret d'empriu.
Á qui es ferit li cura la ferida
y aprés—Ets lliure, ¡oh mon germá!—li diu.
Uns quants guerrers, á un signe de sa croça,
rodejan de carreus l'immensa Fossa
hont jauhen les despulles del gegant,
aplananthi per llosa la més grossa
pedra que troban en aquell voltant.
No veyent á Gentil ¡ay! en l'enterro,
—¿Hónt es mon fill?—lo comte Tallaferro
pregunta al de Cerdanya, germá seu,
entre'ls peons y cavallers de ferro
mirant encara si, sortós, lo veu.
—Gentil, lo meu nebot,—Guifre contesta,
de vergonya acalant los ulls y testa,-
de Canigó s'haurá quedat pe'l cim.—
Y li fa esment de tot lo de la festa,
li esbrina tots los fets, menos son crim.
Pàgina:Canigó (1901).djvu/121
Aquesta pàgina ha estat revisada.
