Pàgina:Canigó (1901).djvu/117

Lo comte es de Cerdanya,los camins sab,
los camins de les cabresy dels isarts;
enfila una dresseravers Carrançá,
com si girás les ayguesper recular.
Tot seguit l'avantatgelos ha segat,
y al crèurel ells derrera,los surt davant:
—Entrégat,—crida al moro,—y ets perdonat.—
Lo moro per respostali fa enviar
en seca pedregadacòdols y darts.
Llavors lo comte esclamamolt enujat:
—De mi no vols la vida?la mort tindrás.—
Son destrer esperonadret al gegant,
la llança en sa má dreta,l'escut al braç;
se donan falconadacom dues naus,
al trángol de les onesdels guerrejants.
Lo comte Tallaferroho está mirant,
com áliga ferida,desde un toçal.
Los primers colps que's ventanno son en fals,
á estellicons les llancescreuhan l'espay.
L'un s'arranca l'espasa,l'altre l'alfanch
y's mossegan pe'ls ayresguspirejant,
ab les guspires saltangotes de sanch.
Los pastors de Setcasasy Tragurá,
que de lluny los escoltan,no saben pas
si's donan colps de sabresò colps de malls,
si son los colps tronades,los sabres llamps.
La cimitarra morasembla una falç,
feta á fer caure testescom brins de blat;
cercant la del bon comtc,damunt li cau;
lo partirá, si'l troba,de dalt á baix,
l'osberch de fèrrea malla,com l'elm daurat,
les armes y la sella,comte y cavall.