Pàgina:Canigó (1901).djvu/110

Aquesta pàgina ha estat revisada.

Als miosòtis l'ensenya de la riba,
á les glebes de gel que ou sospirar,
d'argent y de cristall á la font viva
que de les gojes es l'espill més clar.


De glaç á les cavernes que senglotan,
d'hont, com perles en beyres argentins,
de fil á fil les llágrimes degotan,
pe'ls ayres escampant remors divins.


Ay! en retorn, cada turó, cada arbre,
l'herba que naix, l'estrella que floreix,
li sembla que li mostra ab cor de marbre
de son vestit de noces un esqueix.


Ella'ls demana d'un á un venjança
contra Guifre, y ab boyres de tardó'
del cel esborra l'iris de bonança
que coronar solía'l Canigó:


ab branques de llorer l'aygua tranquila
bat del estany, y, ab ses mateixes mans,
congría'l torb d'ales de foch y apila
los núvols sobre'ls núvols udolants.