banda de la costa N. O. del Mediterrá; y es de suposar que, quan lo comte Ramón Berenguer III se esposá ab Na Dolça de Provença, hi havía ja trovadors en aquella regió com n' hi havía á Catalunya.
—¿Quina era la llengua dels trovadors?
—Podríem anomenarla catalá literari, puix era diferenta del idioma del poble, es á dir, una llengua convencional fundada, no obstant, en lo llenguatge comú.
—¿Influhí 'l catalá en la llengua dels trovadors?
—No hi ha cap dupte, puix en los sigles x y xi hi ha poesíes ahon se troban locucions, giros y frases completament catalanes, y en lo xii molts fragments dels trovadors son catalá pur.
—¿Quan se nota mes aquesta influencia?
—Després de Berenguer III, puix desde aleshores començan á prevaldre en ella certs dictats y certes locucions propies de Catalunya; pot dirse que nosaltres li donarem la vida y ab ella la font eternal de poesía.
—¿Com s' anomenaren les poesíes dels trovadors?
—Cançons, sirventesis, albades, pastorelles, noves, plans, romans, lays, etc..... Algunes d' elles eren comunment fetes pera ésser cantades ab acompanyament de un instrument de música y llurs temes abraçaven tots los assumptos, desde les poesíes patriótiques en que s' escitava á algun rey ó poderós á la guerra, fins á les quexes amoroses de un amant á sa dama.
—¿Quin era 'l fons de la major part d' elles?
—L' amor á la dona; peró no l' amor sensual de
Pàgina:Breu compendi de la historia de la literatura catalana (1900).djvu/19
Aquesta pàgina ha estat validada.
