Pàgina:Articles literaris publicats en L'Avenç 1882-1890 (1904).djvu/27

aquesta equivocació no fou filla de la malícia, sinó del lamentable desconeixement que de tot lo de fóra casa acostumen demostrar els francesos, encara que siguin provençals. Els reunits a Avinyó van figurar-se que l nostre renaixement es fill del seu, forjant-se una historia pera llur ús particular^[1], i, creient que tots els pobles, llatins i no llatins, tenen el dever de regonèixer la supremacia francesa, imbuïts en l'illusió de que aquí no tenim poetes, ni mestres, ni artistes que puguin posar-se, no ja al costat, sinó a cent llegües dels seus, van idear una organisació en que ells tinguessin la direcció i la majoria. Van treure —ells mateixos no saben d'aon— el nom de felibre, van elevar an en Mistral no sols a quefe, sinó a rei^[2], i realment van pensar-se que tots els que aquí escrivien rebrien com un gran favor el poder anomenar-se felibres i ésser súbdits humils del Capouliè. Van dividir la que anomenen llengua

1. Lo qual es inexacte, com va demostrar evidentment el senyor Rubió i Ors en sa Memòria a l'Academia de Bones Lletres, en 1877.
2. Diu en Roumanille, en La Campano mountado: O rey filibre, o Mistrau.