no anyorava'ls esclats de nova vida,
no hostatjava mon cor cap viu anhel;
no treyen mos vergers gaya florida;
no hi havien estels en el meu cel.
De sopte, no sé còm, enriolada,
una esperança al lluny ha ressurgit,
com somriure esclatant de bella aubada
que va fonent les ombres de la nit.
Mes, ah! màgich engany! aquest somriure
poch saps tu, poch saps tu'l mal que m'ha fet;
que, tot un munt d'idees fent reviure,
m'ha deixat cavilós, trist, inquiet.
Y he sentit del meu cor les flamarades,
y he sentit del meu cap les bullentors...
y he cuydat més les flors, les he besades,
y he trobat un consol besant les flors.
Dígamho tu què ha fa que nit y dia
temps ha no tinch espurna de descans;
digamho d'ont ha nat la malaltia
que m'ha robada, ay trist! la pau d'abans.
Serà, potser, que'l foch de ta mirada
inclement el meu cor ha enarborat?
Pàgina:Aplech de versos (1907).djvu/26
Aquesta pàgina ha estat validada.
