Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/205

Hi arriba, y va esser una ermita demunt un puig molt aguyonat.
S'acosta á ses portes, y toch toch.
—¿Qui es? diu una veu:
—Amichs, diu en Bernadet. Obriu per amor de Deu.
S'obrin ses portes, y sortí un ermitanet, ab sa barba tan llarga que li fregava's peus y es turmells; y, si s'acalava una mica, la se trapitjava.
—¡Benvingut sies, ó jovenet! digué. Y ¿quin senyal per aquí?
—Cerch es Castell d'irás y no tornarás, ¿No'm diriau ahont cau?
—¡Es Castell d'irás y no tornarás! diu s'ermitá. May havía sentit anomenar tal castell. Y no es que no sia vey jo y que no'n fassa molts d'anys que som en aquesta ermita. Conta que ja'n fa mil. La primeria passava gent; però ja feya nou cents anys que no havia passat ningú.
—Sant Cristo gloriós! ¿que me deys?
—Lo que sents. Sobre tot, tu deus venir cansat.
—Si que deys ver.
—Ydò román, y farem sa vetla plegats. Jo som el rey d'els aucells del cel, y demá, sol sortint, los cridarem tots. Per ventura n'hi haurà qualcún que'l sapia á n'aquest castell que cercas.
—Bon favor me feys, diu en Bernadet, y va romandre.
Passaren la corona, soparen, feren la pretxa fins que sa son los guanyà de tot, y se 'n anaren á jeure.