el rey des pexos de la mar. Demá, sol sortint, los cridarem tots, y per ventura n'hi haurà qualcún que mos sabrá donar noves d'aquest castell que cercas.
—¡Ben pensat! diu en Bernadet, y va romandre.
Passaren la corona, soparen, feren la pretxa fins que sa son los va guanyar de tot, y se'n anaren á jeure.
Lo endemá á trench d'auba s'ermitá crida en Bernadet, passaren un enfilay ben llarch de parenostros, barenaren; y, sol sortint, s'en van devora s'aygo. S'ermitá pega ciulo, y hala ciula qui ciula.
Comensan á comparéxer pexos y mes pexos. Aviat hi foren tots.... Y paravan es redol de mes de docentes corterades; y, per molt qu'un estengués la vista, no veya mes que caps, capots, caparrots, capets, caparrins, caparrineus, caparrinoys y caparrinoyets que guaytavan á flor d'aygo, tots ben víus y uys espolsats.
S'ermitá, ab tota quanta veu pogué treure, diu:
—¿N'hi ha cap de voltros que sapia ahont cau es Castell d'irás y no tornarás?
Cap n'hi hagué que'u sabés.
En Bernadet no tengué mes remey que prendre de bell nou els atapins, y de d'allá.
Camina caminarás, des cap de set dies, á entradeta de fosca, destría un llumenaret blau.
—¡Un llumenaret blau! digué tot content. Hi arribarem, si á Deu plau.
Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/204
Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.
