Pàgina:Antologia d'autors catalans.djvu/99

Aquesta pàgina ha estat revisada.

— 95 —

Y l'iglesia vella, fexuga's desploma;
belluguen ses pedres a un plany d'agonía:
«Créma, llàntia, créma, que'l pecat d'un home
ja'l sab una mora de la Morería...»

«Perque sa greu culpa el cel li perdoni,
abans no t'apaguis ¡ay! llàntia vermella,
si vols que per sava les venes te doni,
cremarà en sanch viva la roja parpella.»

«Créma, llàntia, créma, com far de tristura;
del such que t'aviva no'n dexis cap gota...
¡sempre tindràs sava, càlzer d'amargura,
qu'es el plor de mare font que no s'agota.»

«Créma, llàntia, créma, de nit y de dia
sota de les plantes de la Sobirana
créma, fins que'ls moros de Morería
plorin qu'una mora s'hagi fet cristiana.»

Allavors, una òliba, per la flama cega,
rasa brunzidora de la Verge'l Soli,
y's penja en el càlzer, que espurnant gemega,
y xucla les llarmes que fan tèrbol l'oli.

Y quan ha xuclada l'amarga beguda
fatídica volta per la nau ombría;
y'l nial cercantne, xiscla esmaperduda:
«Malhaja la mora de Morería!...»

Com la fulla al arbre la mare tremola,
pel pecat d'un home tot fent penitencia,
y en sa greu fatiga, per terra rodola,
y'l temple l'ampara vessant de clemencia.