Pàgina:Antologia d'autors catalans.djvu/96

— 92 —

Les campanes són de bronze... saben totes les tonades:
quan toquen Festa Major sembla que perles esgranen,
sembla que fillin fils d'or pels cims de les serralades...
quan toquen l'Ave María, sonen tan dolces y clares
que florexen les violetes y les murtreres esclaten,
si un jorn branden a agonía, les notes són tan estranyes
y d'una tristor tan gran que fins s'obren les fossanes;
quan toquen a mort d'albat, sembla que passi un vol d'àngels
y abraçades als fillets tremoles totes les mares;
y quan fina una donzella, tan gemegadores planyen
que dins l'ombrós cementiri s'hi senten plorar les ànimes.
¡Bim!... ¡Bom!... ¡s'hi senten plorar les ànimes!...

Les campanes se fan velles, les campanes de Valldaura,
les campanes de l'iglesia comencen a estar cansades...
La muller del Rey Felip, n'ha fet fondre una de plata
perque'l Rey ja es guanyador de tot el país de Flandes.
Fins a dalt del campanar el fill del Rey va a portarla;
l'Infant vòl que toqui a Gloria... ¡no hi vol tocar la campana!
al tercer repich que fa va cayent estrocejada...
els troços que van cayent cauen com si fossin llàgrimes,
la filla del campaner els va aplegant en la falda,
el campaner dintre'l cor s'hi sent una esgarrifança...
la campana de la Reyna diu que li durà desgracia...
¡Ninch! ¡nanch!... diu que li durà desgracia...

La filla del campaner es la joya de Valldaura
quan baxa del campanar té la frescor de l'albada.
Al mateix peu del cloquer el fill del Rey va a esperarla
(si'l Rey Felip ho sabía ben segur l'empresonava.)
«Tinch palaus de perles y or... vós sereu la mia dama...»