¡Oh, llavors, quina pau en la terra y el cel!
¡Que corpresos y ungits de gaubança ens sentíem!...
Damunt nostre la nit estenía son vel,
salmodiaven els grills... apuntava un estel...
¡y erem feliços!... ¡Y, ay, tal volta no ho sabíem!
Ha passat temps, molt temps.—Lo qu'aquells anys passats
eren camps formenters y planura daurada,
avuy—sense llacsons ni roselles ni blats—
avuy són tot carrers y cases y empedrats...
¡Tu ets morta y enterrada!...
¡Oh, el primer bés, el bés tan suspirat,
aquell esclat de gloria,
el bés esbojarrat y xardorós
que'm va abrusar la boca,
que vaig donarte en un transport d'amor
darrera aquella porta!...
¡Oh, el primer bés, que'm féu en un instant,
el més feliç dels homes!
¡Oh, el darrer bés, aquell que vaig posar
sobre ton front de morta,
aquell bés dolorós, sense retorn,
que'm va glaçar la boca,
aquell bés silenciós que't vaig donar
al bell peu de la tomba!...
¡Oh, el bés darrer, qu'en un instant em féu
l'home més infeliç de tots els homes!
