Pàgina:Antologia d'autors catalans.djvu/64

y arran del cor la llengua li tallaren.
Qu'estrany, si sanch escup?

Del llibre de sos furs ne feren presa
guarnintse'l jaç dels fulls d'exa grandesa;
y en ell, cobrint ses llagues d'un troç del meu penó,
s'hi revolca y badalla en sa peresa
l'escarransit lleó.

Mes jo sé prou qu'enrera ma fillada
torna a girar la vista esperançada
y, recordant als avis, hi truca en sos escuts;
que axeca'l front devant sa lley cambiada
per la lley dels vençuts.
 
Qui sab, muller, si Deu en l'altra vida
la unió feta en la món no ha benehida.
que'en nostres esponsalles lo càlzer me semblà
ésser la copa de verí servida
a Carles mon germà.

Quí sab si allà en lo cel clamen alhora,
de genolls davant Deu, justicia i fòra,
plorant lo príncep Carles y ta germana ab ell,
y'l càstich pels botxins encar implora
l'odiat comte d'Urgell.

Quí sab si al séu costat resta acoblada,
pregant també justicia, la gentada
que ha mort a Catalunya, cridant la llibertat:
y ab ella està la Verge ab flors voltada
de Nuria y Montserrat.