Aquesta pàgina no necessita ser revisada.
I no em cansaría
de sentî la veu
plena d'ambrosía
del poeta meu.
Ma vida és commosa,
tot m'invita a amar,
obrint-se una rosa,
l'ocell en cantar,
el cel blau que em mira
amorosament,
l'aigua que sospira
i els besos del vent.
I aquella amiga meva rossa i tendre
que va mostrar-me el seu fillet tot nú,
com un fruit que s'acaba de despendre
d'un branquilló madú.
Que era bell en els braços de sa mare
l'infantonet rosat, mitg adormit!...
Em va fer pena el no ser mare, encare,
i vaig sentî una cosa al fons del pit!...
Felíç la núvia que estima
i el poeta jovenil
i l'amor dins d'una rima
i la flor del mes d'Abril!
