Aquesta pàgina ha estat revisada.
— 175 —
II
Passen anys, y encar perdura
dalt del cingle el pí retort.
La soca nuosa y dura,
de tan vella, es tota cor.
Res no hi poden de l'oratge
les embranzides cruels:
com més pobre es el brancatge,
més fortes són les arrels.
Un trist floch de verdò avara
li queda, y ja no's pot dî
si el fullàm rebrota encara
o es pura arrel tot el pí.
Menant vida trista y xorca,
cruixint flagellat pel vent,
res no'l mata, res no'l corca,
y en son llarch encantament
les pluges d'hivern pausades
y les tempestes d'estiu
li van prenent despietades
la poca terra ab que viu.
Mes, ab la ruixada soma
que al matí li dóna el rou,
per a expandî un xich d'aroma
el noble pí ja'n té prou.
