Allà, a poques passes d'aquella masía
dins la tanca en runes de prop de la vía,
en la pedra grisa de vora el camí
al caure la tarda t'asseyes ab mí:
en la pedra grisa, refugi y consol
del que espera y dubta, del que vol y dol.
Els companys, calmosos s'allunyaven tots...
Jo volguí parlarte sens trobar els mots.
Poch temps me restava de ta companyía.
Era el darrer vespre, l'endemà't perdría!
Pel camí, enutjosa, passava altra gent...
Els companys vindríen al cap d'un moment...
¿Còm trobar paraules, ni res que't fos nou?
¿Còm dirte de prompte lo que sabs be prou?
¿Còm parlar de l'ansia que tanca el cor meu
des que li confiares les ansies del teu
una bella tarda, ben aprop d'allí,
en una altra pedra d'un altre camí?...
En la pedra grisa m'he segut sens tu.
Avuy que no hi eres no ha passat ningú!
Prò he vist com en somnis, marxant poch a poch,
dos amants que's daven besades de foch...
Els he vist fer vía, perdres a la fí,
y he restat immòvil vora del camí.
